El «body shaming» és un terme en anglès que es refereix a la pràctica de jutjar de manera negativa els cossos d’altres persones amb l’objectiu de fer-les sentir malament. La recerca de la figura estereotipada sovint s’utilitza per jerarquitzar les persones i establir relacions de poder. Ara bé, què és el body shaming? Encara que ara l’anomenem pel seu nom anglès, el body shaming és tan antic com el cos en si, és a dir, el propi cos. Avergonyir algú, amb més o menys subtilitat, pel seu cos perquè no compleix amb les normes establertes és una de les pràctiques més primitives que existeixen.
Una enquesta realitzada per YouGov a nivell europeu ha revelat que els espanyols hem estat víctimes del ‘body shaming’ amb una intensitat altíssima: el 45% de nosaltres l’hem patit més de 10 vegades al llarg de la vida, cosa que no és gens menyspreable. Enfront d’aquest problema, segons la mateixa enquesta, els espanyols recorrerien sobretot a l’enfrontament directe (45%), a diferència de la solució més utilitzada per la resta d’europeus, que és superar personalment el problema a nivell psicològic.
No obstant això, quan ens hi parem a pensar, 10 vegades a la vida tampoc no són tantes. Recordem quan la nostra àvia ens deia alguna cosa com «nena, no mengis més, que no trobaràs parella» o quan aquell noi ens deia «sembla que estàs prima però peses com un rinoceront que s’ha menjat un hipopòtam». Recordem també quan sentíem la nostra mare dir a una veïna: «La pobra és una mica lletja, però és molt bona» i era evident que es referia a nosaltres, o quan un cap ens anomenava «enana» amb carinyo. Totes aquestes situacions diverses són còmplices del body shaming, un vell conegut amb nom de cançó moderna.
Cal entendre que el cos perfecte és inabastable. Els estàndards estètics han fet que ens sentim malament per molts i diversos motius, i els missatges estigmatitzants que rebem de familiars, amics i altres persones són constants. Tot i això, és igual de difícil entendre que «No cal opinar mai sobre els cossos d’altres sense ser-ho demanat?», de fet, ni sobre els cossos ni gairebé sobre res. Els cossos dels altres no haurien de fer-nos sentir emocions negatives perquè tots són diferents i tots estan bé.
Ara bé, què podem fer si ens enfrontem al body shaming? En primer lloc, cal posar límits i expressar que aquest tipus de comentaris no ens agraden. Sovint això pot ser complicat, especialment quan provenen de persones estimades, però és una habilitat important per preservar la nostra pau. D’altra banda, podem neutralitzar-ho. No és una tasca fàcil ni ràpida, però és un camí que val la pena recórrer, el que ens porta del body shaming cap al body positive. Des de l’ONG Helpguide, es recomana seguir els següents passos:
Cultivar l’autoestima. Com diu Marta Mozas, «el més important per defensar-nos del body shaming, que es manifesta de tantes maneres en la nostra vida diària, és cultivar la nostra autoestima. El cos no defineix ni molt menys qui som, i no ha de ser més important que el nostre interior a l’hora de valorar-nos positivament o negativament. A més, hem de tenir clar que la majoria d’imatges de cossos ‘perfectes’ a les quals estem exposats a les xarxes socials, les revistes o els anuncis són irreals i no hem de comparar-nos amb elles. L’objectiu no és tenir un cos perfecte, sinó estimar el nostre cos tal com és i cuidar-ne. Hem d’estimar el nostre cos no només per la seva aparença, sinó també per totes les coses que ens permet fer: caminar, ballar, abraçar a qui estimem, etc.»
A l’espectacle «COSSOS», abordem aquestes qüestions de diverses maneres:
Posem en relleu la discrepància entre el que les cançons de reggaetón diuen i com percebem els nostres propis cossos.
Portem samarretes amb representacions de pits diversos per subratllar que cadascú té un cos únic i que això és totalment acceptable.
Parlem obertament sobre la gordofòbia, abordant aquest prejudici i les seves conseqüències.
Destaquem que tots tenim inseguretats quan ens mirem davant d’un mirall, posant èmfasi en la humanitat compartida d’aquesta experiència.
Examinem els trastorns de la conducta alimentària i il·lustrem la seva relació amb la crítica corporal.